Cuadre de Ramon Llull

RAMON LLULL (1232/3-1315/6)

Ramon Llull és un personatge excepcional per múltiples motius. És un laic que va decidir escriure sobre temes científics i —cosa encara més excepcional— sobre teologia en una època en què el saber era pràcticament reservat als eclesiàstics. A més a més, no ho va fer solament en llatí, sinó també en català, i va compondre poesia en occità. Fins i tot va escriure obres en àrab, tot i que no ens n’ha arribat cap. La llengua d’escriptura que Llull adoptava depenia de l’auditori al qual es dirigia. Va escriure sobre una gran diversitat de temes, sempre pensant en el benefici que els seus llibres podien reportar als lectors, ja fossin cristians o d’altres religions. I amb l’objectiu d’afavorir la salvació de l’ànima dels seus semblants, va viatjar per tota la Mediterrània i es va entrevistar amb reis, papes i altres governants, els quals volia convèncer de la gran importància dels seus projectes.

Durant l’any 2016, coincidint amb la commemoració del setè centenari de la mort de l’escriptor i pensador, es celebra l’Any Llull. Podeu consultar el conjunt d’activitats a la seva pàgina web.

BREU BIOGRAFIA

Llull va néixer a Mallorca cap a 1232 o 1233, és a dir, tres o quatre anys després de la conquesta cristiana de l’illa. Sense cap mena de dubte, aquest fet va marcar-lo profundament i explica la seva preocupació per la conversió dels no cristians. Malgrat tot, durant les tres primeres dècades de la seva existència va fer la vida que era esperable en algú del seu estament. Com a cortesà de l’infant Jaume de Mallorca, va tenir responsabilitats en l’administració de la cort, es va casar i va tenir fills.

Arribat als trenta anys, cap al 1263, la seva vida va fer un tomb radical. Llull el va qualificar de “conversió a la penitència”. Va decidir que havia de consagrar-se a la causa de Jesucrist, i va dedicar nou anys a formar-se per escriure “el millor llibre contra els errors dels infidels”. Entre els coneixements que es va esforçar per adquirir, hi havia nocions d’àrab suficients per a escriure i disputar en aquesta llengua. Va ser llavors que va començar a escriure. Dins d’aquest període destaca l’inaugural i extensíssim Llibre de contemplació, escrit primer en àrab i després en català.

Llull visqué, però, una altra experiència radical: la il·luminació de Randa. L’any 1274, estant en oració a la muntanya de Randa, va tenir una intuïció genial, que ell va interpretar com un do diví. Va concebre la seva Art, que és un mitjà per a demostrar, amb arguments lògics, els articles de la fe. És, doncs, un sistema per a trobar la veritat, referent tant a Déu com a la creació. Des d’aquest darrer punt de vista, l’Art serveix per a investigar sobre la realitat.

L’Art és central en la biografia i en la producció de Llull. La majoria de les 260 obres que va escriure hi estan relacionades, poc o molt. Llull va elaborar diverses versions d’aquest sistema per fer-lo més comprensible, i va compondre nombrosos títols auxiliars o destinats a adaptar-lo a les disciplines científiques medievals. L’Ars brevis (1308) i l’Ars Magna (1313) esdevenen les dues expressions més acabades de l’Art de Ramon Llull.

Llull també va escriure obres per a acostar les seves doctrines a un públic menys format. Fou pensant en aquests lectors que va recórrer al català i als gèneres literaris que els laics consumien. El Blaquerna (Montpeller, 1283) i el Fèlix o Llibre de meravelles (París, 1288-1289) són dues obres en diversos aspectes assimilables a la novel·la, per bé que farcides d’idees i continguts que Llull volia difondre. En altres casos va fer servir el vers, com en el Desconhort (Roma, 1295) o el Cant de Ramon (Mallorca, 1301). També va escriure nombrosos diàlegs, que li permetien posar en contrast posicions ideològiques i religioses divergents. Entre aquests diàlegs, el més conegut és, sens dubte, el Llibre del gentil e dels tres savis (entre 1274 i 1276).

Els seus viatges el van dur per bona part d’Europa, i fins i tot va arribar a la riba oriental de la Mediterrània. Llull va ser a l’illa de Xipre, al regne d’Armènia Menor o Cilícia, i també és possible que visités Jerusalem. Va fer tres estades al nord d’Àfrica per disputar-hi sobre qüestions de fe amb savis musulmans. Quan va fer l’última d’aquestes estades, a Tunis, ja tenia més de vuitanta anys. Hi va escriure diversos tractats polítics i teològics adreçats a les autoritats tunisenques. Va morir entre el desembre de 1315 i els primers mesos de 1316, no sabem si encara a Tunis, durant el viatge de tornada a Mallorca o bé una vegada arribat a l’illa. És enterrat a l’església de Sant Francesc de Palma.